Ressenya "La plaça del Diamant"

Rodoreda, Mercè. La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor Jove, 25a edició, 2005

Contextualització

L’escriptora catalana Mercè Rodoreda, destacada per conrear especialment la novel·la encara que dominava tots els gèneres, és coneguda tant per guanyar diversos premis de literatura. La plaça del Diamant, la qual començà escriguent a l’any 1959 a Ginebra, fruit de la postguerra i l’exili. Al 1962 va ser publicada. La novel·la es desenvolupa des de pocs anys abans de la Guerra Civil espanyola, durant la República, fins als inicis de la Postguerra.

Ens transporta a aquella época mostrant detalladament una veritat profunda en quant als ambients, la societat, els personatges ens fan veure la vida complicada que predominava durant aquest període.

Resum

La Natàlia, una jove òrfena de mare, coneix en Quimet, el seu futur marit, a l’envelat de la Plaça del Diamant durant la Festa Major de Gràcia. Aquesta noia durant la relació és sotmesa sota el domini de l’home el qual li posa el nom de Colometa, canviant-li així la seva identitat. Quan en Quimet se’n va a la guerra, a lluitar amb el bàndol republicà, mor i a partir d’aquell moment la Natàlia tendrà que afrontar un període dur de pobresa amb els seus dos fills i una crisi moral que la porta fins un punt pròxim al suïcidi, però gràcies a l’Antoni, l’adroguer que es casa amb ella, aconsegueix ressorgir-ne i portar una vida millor, més feliç, més independent.

Comentari

Mercé Rodoreda ha aconseguit captar la meva atenció i he pogut gaudir d’aquesta obra i valorar totes les emocions que aquesta m’ha anat transmetent al llarg de la lectura.

Darrere la bonica història, d’amor entre altres coses, que té com a protagonista una dona fràgil, perduda enmig del món; descobrim una època no molt llunyana per a nosaltres, que ens transporta fins allí per conèixer de més aprop totes les dificultats que es tenien. Quan la guerra arriba trenca amb la vida quotidiana de les persones i aquestes difícilment la recuperen, com la protagonista. Aconsegueix, a més, transportar i fer arribar l’essència dels personatges de manera que un mateix s’arriba a sensibilitzar només de veure en ells tants sentiments de tristesa, escassetat, desesperació, amor, fragilitat, alegria... sobretot  reflectits en el personatge protagonista de la Colometa.

I es que la Colometa enmig d’un mar de penúria i tristesa, mare de dos infants, deprés de perdre al Quimet, del qual havia depengut fins aleshores, aconsegueix trobar alguna cosa que la fa per fí contenta, que la fa feliç quan pareixia que tota esperaça s’havia perdut, que tot s’havia acabat. Troba l’amor en l’adroguer, l’Antoni, amb el que aconssegueix esdevenir lliure i ser ella mateixa, la Natàlia. A més, Mercè Rodoreda acaba la obra amb la paraula “contents…” que clarament ens fa veure que la Natàlia ha trobat el seu lloc, la seva alegria, la seva pau.

Aquest personatge va madurant durant la obra. Ella al principi de la novel·la és vista com una noia fàcil de manejar, que necessita dels altres per ésser i per actuar “patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no” . Des de que coneix al Quimet es troba sotmesa a la seva dominació, la qual cosa la fa una dona dependent en la qual es desperta el desig de trobar un espai propi. En Quimet ni menys li deixa topar-se amb l’home que havia estat amb ella abans de conèixer-lo a ell, en Pere, i això mostra també una actitud possessiva per part de l’home. Però veiem com va evolucionant i poc a poc comença a prendre decisions per ella mateixa i a canviar el seu punt de vista, com quan un dia arriba al pis cansada i farta i decideix desfer-se de tots els coloms, que en Quimet havia anat portant dia a dia al colomar i dels que qui en tenia cura era la Colometa i la van acabar tornant boja. Poc a poc va anar espantant als coloms fins que no en va quedar cap. La Colometa es torna cada vegada més forta, encara que també més trista; com quan al capítol trenta-tres, després d’assabentar-se de la mort d’en Quimet diu, “em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant,... perquè si hagués estat com abans, de carn,... no hauria pogut passar per un pont tan alt...” (p.174). En Quimet si be ja hem dit que és un home possessiu i egocèntric, però al contrari que la Colometa ell actúa amb seguretat, i pareix que li inspira aquesta seguretat a la seva dona. És poc treballador ja que és la Colometa qui de veritat treballa per aportar diners a la família i viu per a ella duguent a terme tot allò que li és possible per millorar el benestar dels seus fills i el seu home però també veiem en Quimet te un costat tendre i com un bon pare que és estimat pels seus fills i també per la seva dona que quan se’n va al front d’Aragó porta menjar a la seva família.

Un altre aspecte impactant en aquesta obra és que la Colometa s’aïlla i es protegeix de la realitat exterior, d’aquella realitat dessoladora, mitjançant la seva casa, allí és el seu refugi i de vegades, el fet de sortir al carrer li produeix un malestar i fins i tot es mareja.

Natàlia poc a poc, torna a reviure quan ja pensava que tot ho havia perdut, que no calia continuar visquent, gràcies a l’Antoni, l’adroguer, després de l’angúnia que havia assolit durant aquell dur període com era la guerra. Una nova vida comença per a ella, deixant enrere un passat viscut amb el seu primer marit, que no era pas com el present que estava visquent amb l’Antoni, un passat i una joventut representats pel desordre, la feina i la desesperació simbolitzats pels coloms, que porta en Quimet a la llar i amb els que s’inicien els problemes que ja no hi eren, que havien fugit ja de dintre de la Natàlia. Els coloms finalment, en aquest present, li retornen a la ment com un bon record de bellesa i la fan algú coneguda en el parc per la història que conta a les dones sobre els coloms que tenia. És l’inici d’una etapa plena de vida, sense més maldecaps.

Per tots aquests aspectes i contrasts, segurament molts més que pot ser seria difícil expressar amb paraules, és una obra que palpa els sentiments d’un i no el deixa indiferent, i en acabar de llegir una satisfacció queda a dintre.